L’home
gos
L’home
gos està assegut a la porta del supermercat i observa. L’aire es
mou al seu davant; al pas de la pressa institucionalitzada. Seu,
recolzat en la paret, sense fer nosa. Quan algú s’acosta el mira
expectant, el coll lleugerament inclinat. Li brillen els ulls i
gemega en silenci i sense mots. Si creuen la mirada, somriu
tímidament i ofereix la dignitat perduda al vianant fugisser.
L’home
gos, estira la mà i esquiva la vergonya amb un somriure trist. Mira
la noia que camina de pressa i que un dia li va donar uns cèntims
com si es coneguessin i es disposessin a fer la xerradeta
intranscendent dels bons veïns. La noia se’n recorda que una
vegada va estirar la mà per deixar en el got de paper el canvi d’un
tallat però no ho tornarà a fer més. No sap ben bé perquè.
Comença a ploure. Ella, alleugerida per la oportunitat que li dona
la pluja d’ apressar el pas, ho fa amb convicció, escoltant els
talons repicant a la vorera mentre el remordiment se li escola amb
les minúscules gotes d’aigua que comencen a mullar el terra gris.
L’home gos no defalleix. Ara ja no té la memòria de les
decepcions. La va perdre amb la casa o potser li van prendre perquè,
ben mirat, ell era molt curós amb les seves coses i sempre recordava
on les posava. Deixava sempre les claus al plat daurat. Aquell que hi
havia a sobre del prestatge del petit rebedor del seu pis amb balcó
al carrer Bolívia. Les sabates sota el llit i la roba sobre la
cadira ben plegada encara que fos bruta. Quan anava a la feina
arribava sempre deu minuts abans de l’hora, i era el primer que
carregava els maons, i s’embrutava amb la pols de cases alienes
mentre escoltava la ràdio amb el volum raonable de qui està en el
lloc que pertany algú altre. Rítmicament, col·locava
les rajoles, una a una, el mateix gest, la mateixa atenció quan a
cada una de les quatre cantonades hi posava la quantitat justa de
morter. El que més li agradava era fer la vorada. En acabar tot
prenia forma i la llum relliscava per la superfície. L’home
gos seu a la porta del supermercat, sense rancúnia. Somriu quan
sent el dringar de les monedes que li fan companyia. Mira la dona que
camina amb pressa i que es sent culpable de no deixar-li un bri
d’afecte al got però que no ho farà perquè s’ho impedeix una
vergonya estranya. Li van ensenyar que no hi ha que donar caritat.
Ella, per uns moments, voldria donar-li justícia i amb aquest cònsol
es reconforta de l’angunia de la seva paràlisi. I l’home gos
intueix la seva por a la misèria perquè un dia ell també la tenia.
Ara s’aferra a la nova rutina i arriba sempre deu minuts abans que
obrin la porta del Super. Apareixen sempre dues noies baixetes i
rosses de tint d’oferta, amb l’uniforme ja posat, que riuen i
fumen. I no el miren perquè si el miressin haurien de dir-li que
allà no s’hi pot estar que l’encarregat sempre remuga que un dia
cridarà a la urbana però elles creuen que no els hi paguen pas per
fer de policies i que ja tenen prou passant els codis de barres fins
a les nou del vespre. Ell escolta la ràdio no gaire alta perquè
està en el lloc que pertany a algú que desconeix la seva existència
i també la de les dues noies baixetes i rosses de tint d’oferta.
El petit transistor continua funcionant. Encara guarda alguna taca de
pintura.
Els
gats passen de tant en tant per la Rambla. Apareixen de sobte, cap el
tard, i miolen. Gats de cabells llargs, salvatges i orgullosos .
Travessen el carrer lentament, els seus delicats peus amagats en
negres botes, mentre els vianants s’aparten de la seva arrogància
Inmaculada . L’home gos correria darrera els gats empès per una
força que el revolta i el trastoca. Li dura només uns instants. El
temps just que la electricitat felina arribi com un dard. Resta
quiet i els mira com si veiés fantasmes. Aparicions en un altre
dimensió de l’univers. Els gats passen indiferents a la seva
presència agenollada. Embogits i alegres per haver pres el carrer
durant una estona, ni que sigui després de demanar permís per
fer-ho a les autoritats competents. El carrer s’omple de colors,
d’esperances i perfums de fum.
La
noia que un dia li va deixar uns cèntims, també apressa el pas quan
passa a prop dels gats. Sap que hauria de caminar amb ells però
només desitja arribar a casa i estirar-se al sofà amb el
comandament de la televisió que haurà pres al seu fill adolescent
després de recriminar-li que està estirat al sofà amb tot el que
ha d’estudiar si és que vol aprovar o és que potser no li
agradaria tenir una bona feina, amb el que ens costa que vagi a la
privada.
L’aigua
s’esvaeix i s’allarga la tarda amb una renovada llum que escalfa
l’home gos assegut a la vorera. Ha buidat les butxaques S’ha
posat a comptar les monedes. Avui tindrà un bon sopar. Anirà a La
Pubilla del Taulat i demanarà un got de vi i una tapa. Quan era
petit, el seu pare el portava d’amagatotis a fer el vermut. La
mare, es quedava a casa a fer el dinar amb el seu germà que, tot
just, gatejava. Ells sortien a fer un volt i acabaven sempre en
aquella cantonada. Després el pare va desaparèixer. Va marxar tot
sol cap a França. Potser ha tornat al Poble Nou només per això,
per aquell record infantil d’olor de fusta i caliquenyo.
Després
anirà cap al Parc. Travessarà els jocs infantils i seurà a
esperar la nit. Procura sempre allunyar-se si hi ha algú. Arribarà
l’hora i mirarà com juguen els gossos que tenen casa, lliures de
la corretja, sobre l’herba verda. Els seus colors es barregen i es
confonen. Li pidolaran el tros que ha guardat curosament a la
butxaca. El miraran expectants, el coll lleugerament inclinat, els
ulls brillants. Sense demanar permís als amos, el repartirà amb
bocins exactes.
Quan
hagin marxat, anirà a dormir el son dels justos prop de la platja.
En un banc, a sota els pins que assenyalen emmudits, el miratge d’un
lloc segur. Comprovarà que encara sigui viu el petit gat negre i
que hagi sobreviscut feliçment als jocs de guerra del cap de
setmana. Si pogués acaronar-lo ni que només fos una mica, està
segur que aquesta por que li escanya el pit i que li rossega l’ànima,
s’esvairia a poc a poc, com la boira que el mulla pel matí.
I
si la perdés, aniria darrera els gats de cabells llargs i salvatges,
i tornaria a la vida la seva existència ofegada d’amargor. Ara,
però, només espera trobar buit el lloc de sempre. Li agrada tornar
al mateix racó una vegada i un altra. És com tornar a casa seva.
.
